La història de la nostra comunitat parroquial està lligada a la mateixa història del poble d’Alcanar i de Les Cases. Després de la fundació d’Alcanar, l’any 1238, hem d’esperar vora 125 anys per trobar dades que demostrin l’existència d’una activitat parroquial ben organitzada. La comunitat parroquial anirà creixent i guanyant importància al llarg dels segles, de forma paral·lela al creixement de la població. Arribarà a la seva màxima esplendor a finals del segle XIX i el primer quart del segle XX, un cop construïda l’ampliació del temple de Sant Miquel i de l’ermita del Remei, així com el nou calvari.
ORÍGENS PARROQUIALS
Des de 1238 i fins a mitjans del segle XIV no està clar – segons el canonge Matamoros – si el culte es duia a terme en alguna capella inicial a Alcanar o depenia de la parròquia d’Ulldecona.
Segons la tradició oral, els primers habitants d’Alcanar observaven el costum d’anar cada any en romeria al castell d’Ulldecona per tal de visitar llur antiga patrona, la Mare de Déu dels Àngels.
El primer rector canareu documentat, que apareix al llibre de visites del bisbe Jaume d’Aragó, l’any 1363, va ser Mn. Antoni Carnicer. Ja queda constància de l’existència d’una capella amb un únic retaule dedicat a Sant Jaume. De fet, no queda clar si el culte es practicava en una església construïda en aquell període o s’aprofitava algun edifici anterior a la conquesta cristiana.
No hi ha cap vestigi de l’església primitiva, que devia ser d’estil romànic molt tardà o gòtic. La construcció del nou temple renaixentista s’inicià a finals del segle XVI, essent rector Miquel Reverter (1568-1606). Fins aquell moment la població d’Alcanar era d’un centenar de persones.
El temple renaixentista constava només d’una única nau amb 7 capelles laterals i ja estava dedicat a Sant Miquel, patró d’Alcanar.
UNA PARRÒQUIA EN CREIXEMENT CONSTANT
L’any 1845 la parròquia ja donava servei a una població de 704 veïns que continuava creixent. Des dels orígens ja l’havien servit una trentena de rectors. Mn. Francisco Roqueta (1847-1864) inicia les primeres gestions per ampliar el temple, que s’havia quedat petit i també estava molt malmès després de l’atac del general Cabrera l’any 1835.
És durant el rectorat de Mn. Tomàs Sales que es construeix l’ampliació amb el creuer i nou presbiteri (l’actual) i és durant l’inici del rectorat de Mn. Froilan Beltran que s’inaugura el temple nou i es construeix la nova casa abadia, sufragada íntegrament pel mateix rector.
Durant aquest període es construeix també l’edifici Hospital (conegut com el Convent), que gestionava la beneficència i atenia els malalts d’una població que ja estava als voltants de les 3000 persones a l’inici del segle XX.
L’activitat parroquial era intensa, atesa pel rector i diversos vicaris. També comptava amb nombrosos beneficis eclesiàstics laicals (extingits a finals del segle XIX) i, durant molts anys, comptava també amb la col·laboració dels successius abats de Santa Maria de Benifassà.
Tota aquesta fortalesa va trontollar en arribar el conflicte bèl·lic de la Guerra Civil (1936-1939). Els edificis de culte foren devastats; els capellans, perseguits i assassinats.
LA PARRÒQUIA A LA POSTGUERRA
La recuperació del patrimoni després de la Guerra Civil va ser llarga i costosa; no tant la recuperació de l’activitat parroquial, amb l’impuls de nous rectors que van reconstruir el temple amb l’ajut econòmic de molts feligresos i van revitalitzar les pràctiques devocionals i el culte.
Durant la postguerra es van recuperar activitats devocionals com les Esclaves de Maria, el grup d’adoració dels Dijous Eucarístics, el grup del Sagrat Cor de Jesús i altres que, en la majoria dels casos, ja existien prèviament.
A finals dels anys 60 del segle XX la parròquia va començar a acollir activitats esportives i culturals protagonitzades pels laics, majoritàriament joves.
Es va crear un grup de noies joves al Convent de les monges. També va nàixer un grup de teatre depenent de la parròquia i altres grups de joves que aprofitaven els espais parroquials per reunir-se i expressar les seves inquietuds polítiques en aquells moments de final del franquisme.
L’església va fer en aquell un paper de suplència en l’àmbit politicosocial del moment.
LA PARRÒQUIA, DESPRÉS DEL CONCILI VATICÀ II
La celebració del Concili Vaticà II va suposar una alenada d’aire fresc per a les comunitats parroquials i una nova oportunitat de participació i organització dels laics. Amb l’arribada del rector Mn. Joan Ferrer, l’any 1972, es creà el Moviment Parroquial Juvenil. En el si d’aquesta organització, un gran nombre de joves van ser els protagonistes d’activitats com els campaments parroquials, la campanya contra la Fam de Mans Unides, el Pessebre Vivent, concurs de pessebres, el festival de Nadal, les trobades diocesanes de joves, funcions de teatre, etc.
Al mateix temps es van anar organitzant grups de reflexió i treball cristià, més enllà de les catequesis de comunió o confirmació, com els grups de postcomunió o postconfirmació; els de revisió de vida, els grups d’adults cristians, els equips de la Mare de Déu i altres.
BREU HISTÒRIA DE LA PARRÒQUIA DE SANT PERE
A Les Cases, des dels seus orígens com a població vinculada a Alcanar, s’ha donat servei a la petita comunitat parroquial des de la parròquia de Sant Miquel. Inicialment, com a Ajuda de parròquia. Normalment, amb el nomenament d’un vicari que exercia les funcions de rector d’aquesta parròquia a tots els efectes.
Potser hi havia una petita capella dins la torre fortificada existent fins al segle XIX. L’any 1862, essent alcalde d’Alcanar Lucas Beltran Subirats, es va construir l’església actual dedicada a Sant Pere i es nomenà el primer coadjutor, Mn. José Hernández.
A partir d’aquell moment s’han anat succeint diversos sacerdots, dependents de la rectoria d’Alcanar, que han mantingut el culte a Les Cases. Actualment, no hi ha un prevere independent i les dues parròquies són ateses pel mateix rector, Mn. Emilio Igual.
La comunitat parroquial és prou activa i celebra diverses festes religioses anualment que són la manifestació de la devoció dels fidels. En destaquem la festivitat de Sant Pere i Sant Pau, amb una singular processó marítima; la festivitat de la Mare de Déu del Carme, molt venerada pels mariners i pescadors o la festivitat de l’Assumpció de Maria, la festa major d’aquest barri.
